Fantástico

Arribat el dia, no tenia gens de ganes d’empassar-me tota la tarda dins d’autobusos i metro per arribar a Viladecans, però finalment va valer la pena. 

Bé, ahir vaig estar al Teatre Atrium gaudint d’un concert de Love of Lesbian, bona música i bona companyia. 
Les portes es van obrir a les 21.00, amb gran puntualitat, i el concert es va iniciar després d’uns vint minuts, amb Santi Balmes confessant que aquest concert tindria una durada més llarga i recalcant, com van dir a la seva pàgina de Twitter, que hauriem d’haver vingut ben sopats i pixats. 

Imagen

Imagen

El tracklist estava composat de 28 cançons dels seus quatre discs en castellà; Maniobras de escapismo, Cuentos chinos para niños del Japón, 1999 i La Noche eterna. Los días no vividos.

Tracklist:

1. Domingo astromántico.
2. Nada.
3. Carta a todas tus catástrofes.
4. Noches reversibles. 
5. Nadie por las calles.
6. La noche eterna.
7. Wio. Antenas y pijamas. 
8. Universos infnitos.
9. Mi primera combustión.
10. Me llaman Octubre. 
11. Cuestiones de familia.
12. Cínicamente muertos.
13. Si salimos de ésta.
14. Música de ascensores. 
15. Pizzigatos.
16. Toros en la wii. Fantástico.
17. Limousinas.
18. 1999.
19. 2009. Voy a romper las ventanas.
20. El hambre invisible.
21. Los seres únicos.
22. Si tú me dices Ben… Yo dico Affleck. 
23. Me amo.
24. El club de fans de John Boy.
25. La parábola del tonto.
26. Los días no vividos. 
27. Belice.
28. Oniria e insomnia. 

Aquesta tracklist la podeu escoltar a la meva llista de reproducció

Imagen

El concert va estar genial, i vam poder comprovar de primera mà com li agrada al grup fer jocs amb les llums i cançons; també la seva naturalitat i proximitat al públic, introduint-nos cada cançó amb una petita història i obligant-nos a aixecar-nos de les nostres butaques des de la primera cançó.

Imagen

En definitiva, una nit irrepetible, la qual em va deixar amb un molt bon gust de boca, i pensant ja en comprar les entrades pel pròxim concert a l’abril. I, per si se us passa pel cap assistir a cap concert d’aquest grup, ni ho dubteu, aneu-hi de cap! 

Walter, ego i transformació

Imagen

Amb una trama explosiva i una BSO apoteòsica, la sèrie ha arribat al seu fi. Vaig començar-la com un passatemps, i al final vaig acabant per necessitar la meva dosi diària; mai hauria pensat que trobaria a faltar tant una cosa tant insignificant com és una sèrie. 

Principalment reia amb ella, i quan me’n vaig adonar, estava enamorada dels seus personatges, de la seva forma de ser i actuar, de les seves evolucions i transformacions personals.

Finalment, amb un munt de peces desordenades, intentava encaixar-les i imaginar com seria aquell final que no em podia concebre, però que amb certesa sabia.
Encara que ja sabes el final, volia veure-ho amb els meus propis ulls, i ara que el recordo, imagino com és sentia el protagonista i una sensació de melancolia i tristesa s’apodera de mi.

Intentant ordenar tot aquest munt d’idees, personalitats, i sentiments, no em decanto per cap personatge en particular, cadascú ha sabut aportar el seu granet de sorra per fer d’aquesta sèrie una obra d’art.

Walter White va començar sent un home humil, que mai destacava, atent i considerat; i va passar a ser un home amb una valentia i un ego més grans que ell mateix, escudat rere el lema “tot per la família” per poder actuar de la manera que ell considerava convenient. Tot i això, ha demostrat ser un home molt llest, fins i tot massa.

Bé, suposo que tothom acaba amb certs lligams vers algun personatge de les sèries que veu, però jo, al ser la meva segona i primera en tenir aquestes magnituds… M’és difícil pensar que tot ha acabat.

Espero que alguna de les pròximes sèries que veuré m’ompli tant com ho ha fet aquesta, ja que després de veure-la, tinc el llistó massa alt com per acceptar qualsevol cosa.

sombrero1sombrero2Heisenberg4

No acaba fins que Heisenberg ho digui.

Enveja

Després de mesos sense cap inspiració, sense ganes d’escriure, sense ganes d’alliberar la meva ànima, ara he tingut la necessitat. 

A vegades penso que ells tenien raó. Tenien raó quan em deien que tenia unes falses expectatives sobre el que esperava que passés quan arribés aquí. Potser ho tenia tot idealitzat, tot planejat i ara que les coses no van com jo vull, m’enfonso. 
Potser vaig arribar aquí buscant el que m’havia faltat tant de temps, i ara que estic aquí, noto que la mancança segueix present. Res m’ha omplert el buit que sentia quan no hi era. Potser tenim dos punts de vista diferents, o simplement no busquem el mateix, o el que em fa més mal, no necessitem el mateix. 

Veig altres persones, m’apropo a observar altres vides i vull que la meva s’assembli, encara que sigui una mica, a les d’aquestes persones que ho tenen tot resolt. Elles son felices i se’ls hi nota. Jo no sé si ho sóc, i per suposat que si ho sóc no se’m nota gens. No em sento pletòrica quan ara tinc el que anhelava durant tant de temps.  

Jo necessito recuperar el temps perdut i potser el saber que això és permanent, o pensar que durarà per sempre fa deixar-ho tot en un segon pla, pensant que sempre hi haurà temps per omplir-me. Però mentrestant, jo segueixo buida buscant alguna cosa que em faci creure que ha valgut la pena tot; l’espera, les llàgrimes vessades, tant aquí com allà, els records que mai puc treure’m del cap, el viatge, els nusos a la boca de l’estomac quan sé que quelcom inusual s’aproxima. Bé, encara tot per mi és inusual… 

Però, el tinc al davant i tot se’m passa. Potser això ha estat per mi una simbiosi, i per ell una combinació temporal, un “només quan en necessiti, que no és sempre”. Tant de bo estigui equivocada. 

No puc treure cap conclusió d’aquest munt de pensaments i sentiments que em desborden. No sé què acabarà passant, i només espero que totes aquestes vivències no hagin estat en va.  

 

Mai sé com començar.

Per començar, donar-vos la benvinguda al meu nou blog, cansada ja del blogspot i del seu .es he decidit a escriure des d’aquí. (Com ja sabreu una “roja separatista” com jo no pot conviure amb cap cosa que impliqui aquest estat veí, malgrat estar exiliada en ell)

Potser hauria d’haver decidit un altre moment per començar, però ja que m’he ficat…
Bé, ara mateix no tinc res al cap i el meu cervell només pot pensar en sortir a fer un volt, és divendres i, òbviament, és el que tot estudiant desitja fer.

Ja aniré escrivint coses, ara el carrer em crida.

Adéu!